Literalmente, perdiendo el control.
El país supera los 200 focos activos , aunque ya no hay capacidad de contar con exactitud los rebrotes en zonas como el área de Barcelona
https://www.elcomercio.es/sociedad/salud/espana-perdiendo-control-20200719180317-ntrc.html
«Que estemos hablando de brotes y no de transmisión comunitaria implica que estamos bien». Lo dijo el director del Centro de Coordinación de Alertas y Emergencias Sanitarias (CCAES), Fernando Simón, el 25 de junio. 25 días después, Sanidad sí que reconoce que existe «transmisión comunitaria» no solo en el área metropolitana de Barcelona, sino también en parte de Zaragoza, además de, probablemente, en comarcas de Huesca y Lleida.
ALGUIEN LO RECONOCE....
ALGUIEN LO RECONOCE....
https://www.lavanguardia.com/politica/20200720/482416706020/icones-presos-i-liders.html
Icones,
presos i líders
L’aplicació del tercer grau penitenciari ha portat a
primera pàgina els polítics condemnats i empresonats pel procés, que han rebut
l’escalf de les bases independentistes. Això ha coincidit amb un dels pitjors
moments del Govern presidit per Quim Torra, desbordat pel rebrot de la Covid-19
a Lleida i, sobretot, a l’àrea metropolitana de Barcelona. El contrast fa rodar
el cap: mentre que les rodes de premsa dels consellers Buch, Vergès i Budó
transmeten la imatge d’un Gabinet insegur i sense lideratge, les aparicions en
carrers i places de figures com Junqueras, Rull, Turull o Cuixart projecten
l’eco d’una promesa que va esbravar-se com una ampolla de xampany que queda
oberta després de la revetlla.
L’independentisme que governa la Generalitat volia
demostrar que podia fer-ho millor que l’Executiu central, però, a l’hora de la
veritat, és víctima de la imprevisió, la improvisació i la manca d’impuls
polític. Els consellers del Govern són figures que es mouen a la defensiva,
tenallades per la desorientació i la ineficàcia, actors d’un relat presidit per
la desconfiança i la fractura de les expectatives que ells mateixos van crear
exigint que Madrid retornés les competències a la Generalitat. La distància
agònica entre la demanda de més poder i la gestió ineficaç erosiona la
credibilitat de la idea de la secessió.
PUBLICIDAD
La nostàlgia d’un líder especial, a mig
camí de Macià i de Gandhi, sobrevola totel procés de manera obsessiva
En canvi, l’independentisme que encarnen els presos és
un relat que es desplega al marge d’aquest context advers, com si no hi hagués
cap mena de relació entre aquells que van impulsar el referèndum unilateral i
els que avui tenen la responsabilitat de prendre decisions des de
l’Administració autonòmica. Però la realitat és la que és: Junqueras apadrina
Aragonès i Rull i Turull s’han mogut perquè Buch i Calvet tinguin un paper
principal a JxCat. Els presos independentistes són icones, mentre que els
consellers d’ERC i de JxCat són gestors en risc evident de quedar absolutament
cremats. No hi ha, al Govern, cap líder pròpiament dit, per bé que el republicà
Aragonès llueix el revestiment de qui es presentarà com a presidenciable mentre
els postconvergents Puigneró, Calvet o Buch tenen aspiracions o bé apareixen en
algunes travesses electorals.
La
doble realitat de l’independentisme, ara com ara: els presos polítics recorden
el viatge pendent a Ítaca mentre el president Torra i els seus consellers són
esclafats per la pandèmia. Aquest xoc desconcertant limita el marge de resposta
política dels partits concernits, com ha quedat demostrat amb el greu afer de
l’espionatge del mòbil del president del Parlament. Hi ha un curtcircuit. Per
això diu molt de l’estat d’ànim de les bases independentistes el fet que
Cuixart, president d’Òmnium i únic pres que no forma part de cap partit, sigui
percebut com la gran esperança: agrada el seu discurs perquè es basa en
principis solemnes i raons morals. La nostàlgia d’un líder especial, a mig camí
de Francesc Macià i de Gandhi, sobrevola tot el procés de manera obsessiva. I
més quan la gestió indefugible del dia a dia és un veritable infern.