Muy bueno esto de Llovet.
Y digo yo...Tampoco hay que decir que sí. Si no dices nada, y dejas que sea el otro quien se acerque, si lo desea de verdad lo hará, siempre tendrás el derecho a la última palabra que, a la postre, es la definitiva. Y esas maniobras de acercamiento seguramente son de lo más bonito y excitante de la vida. ¿O no? ¿Cómo perderse tal cosa o estropearlo con tanto Sí, sí y otra vez sí? Qué pesadez para luego sacar a los malhechores antes de tiempo.
Disfruté de esta ópera en Oviedo, recientemente. Maravillosa música mozartiana.
No
sempre “no és no” (msn.com)
No sempre “no és no”
Historia
de Jordi Llovet •
Totes
les qüestions que ara passem pel sedàs del “políticament correcte” admeten una
puntualització. Són qüestions que solen ser tractades d’una manera clausurada,
proclius a la solidesa que escau a tota ideologia, i mouen a opinions igualment
tancades, amb escàs moviment dialèctic. Es tracta de qüestions que s’han posat
legítimament sobre la taula de les opinions, però que molt sovint resulten
mancades d’una consideració assaonada. Un exemple molt clar del que acabem de
dir és la radicalització d’una part del moviment feminista, que pot acabar
considerant que tota aproximació d’un home a una dona està marcada per la
violència, si no pel crim. De vegades ho està, certament. Moltes vegades, no.
És
sabut que a l’òpera Don Giovanni, de Mozart, aquell pretén exercir sobre una
serventa seva, Susanna, el dret feudal –ja quasi desaparegut a final del segle
XVIII– d’allitar-se amb ella abans que ho faci el seu promès, Masetto. Don
Giovanni podria fer-ho amb violència, atesa la seva superioritat en l’ordre
social: és noble. Però no ho fa d’aquesta manera, ni ho ha fet mai. Don
Giovanni, un dels pocs mites que ha generat l’edat moderna, posseeix, com escau
a la seva noblesa de classe, un sentit de l’honor, o de l’honra, que l’obliga a
respectar la voluntat i la llibertat de les seves víctimes.
Per
això agafa a banda Susanna, el dia de les noces, i la sedueix amb belles
paraules: desitja per a la noia un futur més brillant que fent un casament amb
un home de condició plebea: “Voi non sei fatta per esser paisana, un’altra
sorte vi procuran quelli occhi bricconcelli, quei labretti sì belli, quelle
ditucce candide e odorose”: “No estàs feta per a la vida de pagès, t’espera un
altre destí gràcies a aquests ulls tan vius, uns llavis tan bonics, aquests
dits càndids i olorosos”.
La
serventa es resisteix, que és la primera reacció de quasi totes les dones
davant una proposta amorosa precipitada: no vol que l’enganyin. Però don
Giovanni insisteix, sense ofendre-la en cap moment: “Là ci darem la mano, là mi
dirai di sì”. I ella: “Voldria i no voldria, el cor em batega fort; feliç,
segur, ho seria; però pot riure’s de mi”. El ritual s’interromp quan intervé
donya Elvira i dissuadeix Susanna d’entrar amb don Giovanni al “casinetto”.
Hem
sabut pel seu criat Leporello, que don Giovanni posseeix un catàleg extensíssim
de les conquestes que ha fet anat pel món: sis-centes quaranta a Itàlia; a
Alemanya, dues-centes trenta-una; cent a França [poques!], a Turquia
noranta-una... però a Espanya ja són “mille e tre”. Això sí: totes aquestes
conquestes les ha fet gràcies a la seducció, mai exercint la violència; tampoc
abusant de la seva posició social –seria un argument contra la tesi d’aquest
article–, perquè entre elles s’hi compten, també, baronesses i comtesses,
marqueses i principeses: queda clar que a un seductor professional li agraden
les dones “d’ogni forma e d’ogni età”: totes.
I
així arribem al quid de la qüestió. El respecte que els homes han tingut,
generalment, per les dones, posseeix un fonament en part cristià –la dignitat
de Maria verge–, i en part propi de la societat cavalleresca –això encara es
veu, al segle XVI, amb la idealització de Dulcinea per part de don Quijote–;
també encara avui, en terres castellanes, quan un home deixa passar primer una
dona davant la porta de qualsevol lloc, és habitual que la dona expressi: “¡Qué
caballero!” (N’hi ha que rondinen.) Aquestes formes són el que s’ha acabat. Hi
ha homes, cada cop més, que volen anar per feina –entre altres raons per la
moda de la immediatesa sorgida de l’ús de les noves tecnologies i la
pornografia que s’hi troba–, i no volen perdre el temps amb floretes
(“piropos”, d’altra banda avui rebuts amb suspicàcia per les dones), amb
romanços i amb tot el ritual que escau a la seducció.
En
suma: una dona pot dir “no” a un home que de bell començament no li ha fet el
pes, però pot acabar dient que “sí”, si l’home la sedueix amb gentilesa,
cavallerositat i discreció. Després passarà el que passarà: la dona, amb el
temps, pot quedar desenganyada d’aquell mascle i li dirà passi-ho bé; però la manera
com s’ha encetat aquella relació amorosa, o desitjant, ha estat escrupolosa,
respectuosa, del tot allunyada de la violència bàrbara. També pot ser que molts
violadors, a més d’anar cremats, siguin gent incapaç d’articular bones paraules
per seduir una dona: això seria una altra conseqüència de l’estat lamentable de
l’educació.
Però
no sempre “no és no”. De vegades, quan el galanteig corre per camins
civilitzats, el “no” es transforma en aquesta seqüència: “ja ho veurem”, “parla
una estona més”, “no em sembla desenraonat” i, finalment, “sí”. O “no”, i
llavors aquest “no” ja és tan indiscutible com inapel·lable. Ara bé: don
Giovanni no és la mena de seductor de qui una dona pugui refiar-se. Però no
tots els homes son així.