Así la cantó en París

Now I don't blame you for lovin' her

But can't you understand? Man, she's my girl

And I, I'm never never ever gonna let her go

'Cause I, yeah, I love her so

Well I think you better go now, I'm gettin' mighty mad

You ask me to give up the only love I've ever had

Maybe I would, oh, but I love her so

I'm never gonna let her go

Y así la cantaban, los autores, en una de sus primeras actuaciones. En 1964. Irreconocibles, casi, pero eran ellos dando sus primeros pasos, muy bien dados. Creo que prefiero la versión de los cantos rodados. 

Versión de los Rolling Stones: 

https://www.youtube.com/watch?v=EILVwE4PCyE

https://blocs.mesvilaweb.cat/rockviu/recordant-a-willy-deville/

Recordant a Willy DeVille

Publicat el 8 d'agost de 2009 per rockviu

Willy DeVille, Sot del Migdia (Barcelona), 24 de setembre de 1988

Sempre hi ha una primera vegada. Diuen les cròniques que el concert que va fer com Mink DeVille l’any 1985 a la sala Studio 54 va ser impossible de superar. Jo no hi vaig poder estar en aquell històric concert i per tant la meva mitologia situa el millor moment de Willie DeVille damunt un escenari l’any 1988 quan una ment malalta pel rock and roll el va programar per les Festes de la Mercè a l’immens Sot del Migdia i telonejat ni més ni menys que per Herman Broode, una altre víctima dels excessos del rock and roll més salvatge.

Allà vam veure les flames que van convertir a DeVille en el personatge que superava els somnis dels suburbis foscos i greixosos de la ciutat de Nova York, suportant el seu paper de rocker ferit amb altes dosi de glamour i el savoir faire que tantes vegades va cantar a sobre d’un escenari. Anys després ja vindrien les mels de l’èxit de la seva versió del “Hey Joe” de Hendrix o el “Demasiado corazón” en directe. Però en aquella època ens feia caure les llàgrimes a base de dosis en vena de “Cadillac walk”, “This must be the night”, “Mixed up, shook up gril”, “Maybe tomorrow”, “You better move on” o “Spanish stroll”.